ANTROPÒNIMS (1). La foia Boscà

 

                                                                                                                                                                          foto Domingo Boscà

Són antropònims els noms que designen pròpiament l’individu,  els que n'indiquen la família i els propis malnoms. Els bancals, casetes i corrals solien identificar-se  pel antropònim. Encetem aquesta part del treball amb la foia Boscà.

 La família Boscà de Llutxent és originària  de la Pobla del Duc i apareix lligada a altres propietats importants com les del Parinou i Xetà.

Per aquesta foia, poc dalt o baix, va transcórrer la visita del Vicari al voltants del  segle XVI en un succeït que arreplegà Fede Oriola al 2006 quan fullejà uns escrits de fra Tomàs que publicà al 1691. [1] Un document curiós que incloguem en aquest treball amb la redacció dels fets narrats pel mateix Fede en un article sobre la Casa de l’Aigua.

« Fra Fuster, assenyala com el mont sant, o lloc on es troba el convent de Llutxent, era en esta època, una zona molt animada, on sempre estaven passant miracles i fets sorprenents. Entre ells, trobem processons amb música celestial, però sense músics terrenals, o les eixides nocturnes de les onze mil verges, una espècie de “Santa Companya llutxentina”, a més d’una ampla varietat  de successos més.

D’entre tots ells, destacarà la presència de dues campanetes que sonaven sense que ningú les percudira, i anunciaven una mort pròxima.

La primera de les campanes servia per avisar als religiosos a comunitat. Desprès d’adonar-se de les negatives repercussions que tenia quan decidia sonar tota sola, és decidí desempallegar-se d’ella. L’enviaren tan lluny com pogueren, en concret, a la casa del barranc de l’aigua, on encara que enmig de la serra, de tant en tant seguia fent-ne de les seves: Pero la buena campanilla, no por esso dexò de hacer su oficio, porqués avia de morir algún religioso en el convento, avisava del mesmo barranco tañendose por si misma algunos días antes

Quan a aquesta li eixí una competidora, una campaneta situada al costat de la porta de la sagristia, i que servia per a fer la senyal alhora de donar la comunió, la comunitat dominica decidí agarrar les dos campanes i fondre-les, fent un rotlle amb quatre campanetes. Així, s’eixí del foc per caure a les brases, ja que el nou rotlle seguia roda la mola...  La primera memoria que ay de haverse tañido el Rolde, es del año 1557, en la muerte del santo padre fray Rafael García (...) según se entiende, aviendo ya fundido las dos campanillas

 

A poc a poc finalitzava el segle XVI, Quatretonda des de 1587 s’erigia en vila independent de Llutxent, no sabem si llavors ja correrien bous pels carrers de la població, i el rotlle amb les campanetes, seguia donant disgustos. Com el 1592, quan sonava pel pobre fra Juan Canet, desprès d’haver compartit tants dies junts a la casa del barranc de l’aigua... a veinte y ocho de junio año 1592 siendo ya casi de edad de setenta años: diez días después de tocado el Rolde.

La fama del rotlle, anà en augment, arribant fins i tot a l’oïda dels superiors de l’ordre. Per aquelles dates, el convent rebé un Vicari provincial per fer una visita de rigor, i en això, sonà el rotlle. El visitador, que ja estava assabentat d’allò de les campanetes, i amb la mosca darrere de l’orella, decidí que el millor era tocar el dos de Llutxent, i agarra el camí cap a Quatretonda amb l’esperança, que aquesta seria la seva salvació,... però millor que ens ho conte fra Tomàs Fuster...

Un Visitador, o Vicario General de la Provincia, llegó en cierta ocasión a este santo convento en cumplimiento de su oficio, que era para visitar. Al punto que llegó dispuso Dios se tocasse el Rolde de las campanillas, que señala muerte infalible.

(...) Oído esto el Visitador tembló como hombre, y aviendo ya en otras ocasiones oído decir cosas semejantes del mismo Rolde, cubierto de miedo le pareció dexar el convento, y passar su camino adelante, pareciéndole que huyendo aseguraba su vida. Despidiose allí luego de los religiosos por huir aquel mal temporal. (...) Apretava las espuelas pareciéndole que avia elegido buen medio, con escapar, y que la muerte tendría que hazer en algún miserable del convento. (...) Llegó el buen visitador a un barranco que está entre el convento y la villa de Quatretonda, y con buena prissa que se dava para huir del peligro, al baxar del barranco dio un tropiezo la mula, y cayendo el Visitador por delante, vino a quedar baxo los pies de la bestia, quedando allí estrujado, y muerto sin poder escapar

Possible itinerari del vicari

Al pobre visitador, li pogué més la por que el trellat, pel que acabà trencat, en algun punt del camí que condueix des del convent fins a Quatretonda.

Ja fora aquest ensurt, al barranc de les Cucales, o al barranc de la casa la Sénia, o en qualsevol punt del camí de la Foia de Boscà, ja fora este succeït, cert o inventat, val a dir, que el rotlle en qüestió, a finals del segle XVII quan fra Tomàs Fuster escriguí el seu llibre, encara es conservava al convent de Llutxent. »

 

                                                                                                                                                



[1] FUSTER, Thomas (1691) Resumen de los prodigios acaecidos en el monasterio y monte santo de Luchente, y de los varones santos de este devotísimo santuario. Imp. Vicente Cabrera. Valencia. P. 252

Comentaris

  1. Si no recorde malament en la novel·la Solitud de Víctor Català, a la Milà tambe li sona una campaneta que augura una desgràcia. Coses de la Mediterrània?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser, Jordi.
      Gràcies per comentar ens fa sentir més vius!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PRESENTACIÓ . LA TOPONÍMIA DE LLUTXENT

EL TOPÒNIM LLUTXENT

El Surar reactiva el seu blog amb el projecte de la toponímia local